Història de l'Art. La conversió de Sant Pau

Caravaggio empra el mateix llenguatge aparentment vulgar de la Crucifixió de Sant Pere per donar compte d'un dels més poètics miracles que ens explica el mateix Sant Pau. Caravaggio ens explica la història esmentada al punt anterior, d'una manera completament diferent, sota l'aparença del trivial fins al punt de ser tremendament criticat: en primer lloc, l'escena sembla tenir lloc, en un estable, donades les asfixiants dimensions del marc. El cavall és un perxeró robust i groller, inadequat per al jove soldat que es suposa que era Saule. L'ambient és nocturn i no el del migdia descrit en els escrits de Sant Pau. Aquests recursos, que vulgaritzen l'aparença de l'escena, són emprats amb freqüència per Caravaggio per revelar la presència divina en lo quotidià, i fins i tot pel comú. Hi ha detalls que ens indiquen la transcendència divina del que contemplem. Aquests signes de divinitat són diversos: el més subtil és el buit creat en el centre de la composició, una absència que dóna a entendre altres tipus de presència, que seria la que ha enderrocat el jove. D'altra banda tenim la llum irreal i massiva que il·lumina de ple a Saule, però no al criat. La pota immensa del cavall sembla venir damunt d’en Saulo, que està amb els braços oberts. Els ulls del noi estan tancats, però el seu rostre no expressa por, sinó que sembla estar abstret amb pensaments. Seguint aquestes claus, Caravaggio ens desvetlla magistralment la presència de la divinitat en una escena que podria ser completament quotidiana. Sent, com és, parella del quadre amb la Crucifixió de Sant Pere, les dimensions triades són iguals per a tots dos, així com el to de la composició, amb idèntics sentit claustrofòbic i gamma de colors.